The bees envy me

Quan surts d'una classe reflexionant... això val la pena! En un dels seminaris que assisteixo parlem de temes que ens angoixen o que creiem que es mareixen una hora de la setmana per ser tractats. Avui hem parlat de l'enveja. Per mi, un dels sentiments més destructius que pot sentir una persona. Sumant les aportacions que cadascú dels que estàvem allà hem fet, hem acabat amb aquesta frase: No deixeu la vostra felicitat en mans dels altres. És una cosa ben simple però que a vegades oblidem i és que només nosaltres som els responsables de la nostra vida... potser això és el què ens fa por, admetre tal responsabilitat i recorrem a culpar a les altres persones de les nostres desgràcies.

Sigui com sigui, avui, com cada vegada que fem aquests seminaris d'una hora, he sortit amb mes coneixements que abans, i això sempre és d'agraïr. Consola saber que molts dels teus companys es senten com tu i que sovint compartiu les mateixes sensacions.

Tot em serveix per sentir-me menys rara en aquest món de sonats.

J.

Quizás, quizás, quizás

“Learn from yesterday, live for today, hope for tomorrow.” - Albert Einstein

Aquest Einsten sabia el què es deia... Ara, dir-ho és una cosa, pero fer-ho n'és una de ben diferent. Molt poètic tot i molt bonic però a l'hora de la veritat....Jo faig el què puc; intento aprendre dels errors que vaig cometre en un passat (sí...tinc 20 anys de res, però he comès errors en la meva curta vida), visc el present i tinc esperances per el futur.

No porto ni un mes des de que vaig començar a escriure però ja són moltes les coses que m'han passat. Des de fora, potser no es noten els canvis, però des de dins... ai des de dins...Per molt que una persona et conegui ets tu, i només tu, l'únic coneixedor del què realment passa per dins teu. I és així com em trobo ara; compto amb vertaderes persones encantadores al meu costat, que m'estimen de veritat i que m'intenten comprendre.M'angoixa la idea de pensar que pugui perdre aquest recolzament algun dia, que de cop no sigui compresa per els del meu voltant en les coses que realment signifiquen per a mi.

Buf..anticipo els fets, ho faig ara i ho he fet des de que tinc ús de raó. La nit passada estava gaudint d'una estona magnífica, amb persones que he conegut fa poc però que em sento més unida a ells que amb la resta de gent. El cas és que ahir, enmig de les nostres converses i les nostres bromes, a mi, com a un dels meus companys se'ns va passar la idea de què fariem quan això s'acabés. És una cosa que no podem negar, el final d'això com la resta de coses. Però per què la majoria de nosaltres no som capaços de viure el present i prou? Maleït sigui.

En fi... impossible desxifrar aquesta pregunta, almenys per aquesta nit.

Continuo amb les meves filosofades " de pacotillda" en un altre moment i passo a escoltar l'últim hit...

J.