My MUSE review

Fa 24 hores justes que corria per BCN capital com una pageseta de poble perduda en la gran ciutat. Sabia que el concert havia de ser LEGENDARY però sempre estàs amb els nervis de si haurà valgut la pena els diners gastats, el temps invertit o les expectatives creades.

Bé, dues hores en directe de MUSE, un Palau Sant Jordi donant-ho tot, la persona que m'estimo al costat... seria difícil que no mareixés la pena... Naturalment que sí! Naturalment que va ser un gran concert! Naturalment que 24 de novembre passa a la història per haver assistit al concert de MUSE!



Ara em toca concentrar-me una mica amb el què toca, cosa que em resultarà bastant impossible si tenim en compte que l'única cosa que tinc al cap és starlight, plug in baby, feeling good o Knights of Cydonia...en fi... com era allò? No ploris perquè s'ha acabat sinó riu perquè ha passat...o algu per l'estil, no? Doncs això!



Amb un somriure d'orella a orella aparco la gira de THE RESISTANCE . Això sí, sempre tindré uns minuts per el record d'ahir.




Don' t waste your time or time will waste you ;)

Boys don't cry

I tried to laugh about it hiding the tears in my eyes 'cause boys don't cry

No... segur que el dia d'avui no passarà a la història com el dia més feliç de la meva vida. Ni tan sols com el més trist. Avui ho veig tot massa fosc. No he començat bé el matí i la cosa no és que hagi anat millorant, tampoc sembla que ho hagi de fer amb el que queda del dia.

Sigui com sigui segur que hi ha una solució... el problema és que avui tampoc tinc ganes de buscar-la.

Demà serà un altre dia.

J.

Cortar y pegar

Surgeons must be very careful

When they take the knife!

Underneath their fine incisions

Stirs the Culprit - Life!

~Emily Dickinson

Happy B-day

Ja s'ha acabat el dia... però avui no ha estat un dia com qualsevol altre, i és que tot i havent fet pràcticament les mateixes coses que faig dia rere dia a Lleida avui ha estat molt diferent; avui he fet 21 anys.

No tinc paraules per agraïr tot l'afecte que he rebut en un sol dia. És tanta la gent que m'ha felicitat... no crec que el meu facebook torni a ser el mateix després del dia d'avui. Són tonterietes com aquestes les que et fan sentir bé... un missatge al mòbil, una trucada o un comentari en la paret del facebook.

Gràcies pares, nenes i família. Gràcies als meus amics de tota la vida (si una cosa sé és aquesta, que sou amics de tota la vida), gràcies a l'Enric, gràcies als amics de la classe, gràcies als amics de Lleida, gràcies als amics del pubillatge, gràcies a tothom que avui ha tingut un moment per pensar en mi.

Sabent que tinc tanta gent al meu costat és tan fàcil fer anys...

J.

Why so serious?

Porto cosa d'una setmana que bastantes persones del meu entorn que em coneixen bé m'han dit que estic més seriosa que del normal. No sé com agafar-m'ho. Potser tenen raó. No sé què significa, no sé si és bo, dolent, no sé a què és degut, no sé si és passatger o és que de veritat estic adquirint aquesta característica.

Jo em continuo veient igual de feliç de la vida. Potser sí que el fet que tingui moltes coses al cap fa que més sovint la gent em pugui percebre com més capficada o més amoinada però des d'aquí em posiciono i faig saber al món que sóc la mateixa que sempre.

I si és que estic madurant? No... no ho crec.

J.

Una abraçada enorme Aisha. Te quiero más de lo que crees =)

The bees envy me

Quan surts d'una classe reflexionant... això val la pena! En un dels seminaris que assisteixo parlem de temes que ens angoixen o que creiem que es mareixen una hora de la setmana per ser tractats. Avui hem parlat de l'enveja. Per mi, un dels sentiments més destructius que pot sentir una persona. Sumant les aportacions que cadascú dels que estàvem allà hem fet, hem acabat amb aquesta frase: No deixeu la vostra felicitat en mans dels altres. És una cosa ben simple però que a vegades oblidem i és que només nosaltres som els responsables de la nostra vida... potser això és el què ens fa por, admetre tal responsabilitat i recorrem a culpar a les altres persones de les nostres desgràcies.

Sigui com sigui, avui, com cada vegada que fem aquests seminaris d'una hora, he sortit amb mes coneixements que abans, i això sempre és d'agraïr. Consola saber que molts dels teus companys es senten com tu i que sovint compartiu les mateixes sensacions.

Tot em serveix per sentir-me menys rara en aquest món de sonats.

J.

Quizás, quizás, quizás

“Learn from yesterday, live for today, hope for tomorrow.” - Albert Einstein

Aquest Einsten sabia el què es deia... Ara, dir-ho és una cosa, pero fer-ho n'és una de ben diferent. Molt poètic tot i molt bonic però a l'hora de la veritat....Jo faig el què puc; intento aprendre dels errors que vaig cometre en un passat (sí...tinc 20 anys de res, però he comès errors en la meva curta vida), visc el present i tinc esperances per el futur.

No porto ni un mes des de que vaig començar a escriure però ja són moltes les coses que m'han passat. Des de fora, potser no es noten els canvis, però des de dins... ai des de dins...Per molt que una persona et conegui ets tu, i només tu, l'únic coneixedor del què realment passa per dins teu. I és així com em trobo ara; compto amb vertaderes persones encantadores al meu costat, que m'estimen de veritat i que m'intenten comprendre.M'angoixa la idea de pensar que pugui perdre aquest recolzament algun dia, que de cop no sigui compresa per els del meu voltant en les coses que realment signifiquen per a mi.

Buf..anticipo els fets, ho faig ara i ho he fet des de que tinc ús de raó. La nit passada estava gaudint d'una estona magnífica, amb persones que he conegut fa poc però que em sento més unida a ells que amb la resta de gent. El cas és que ahir, enmig de les nostres converses i les nostres bromes, a mi, com a un dels meus companys se'ns va passar la idea de què fariem quan això s'acabés. És una cosa que no podem negar, el final d'això com la resta de coses. Però per què la majoria de nosaltres no som capaços de viure el present i prou? Maleït sigui.

En fi... impossible desxifrar aquesta pregunta, almenys per aquesta nit.

Continuo amb les meves filosofades " de pacotillda" en un altre moment i passo a escoltar l'últim hit...

J.

I gotta feeling

Van passant els dies i de cop, com qui no vol la cosa, em trobo estirada al llit plorant mentre recordo els moments que he viscut amb 2 dies...i repeteixo...2 dies. Un cap de setmana que començava bé però que va acabar encara millor.

És ara, dies després, quan em venen a la memòria imatges o comentaris que , amb l'emoció, la meva ment havia borrat. És ara quan m'adono que tinc una gran sort. És ara quan m'adono de l'oportunitat que se m'ha brindat. És ara quan la por em comença a recórrer tot el cos i milers de preguntes em passen pel cap. En aquest instant, la mateixa por es transforma amb una felicitat indescriptible que fa que tots el meus temors desepareixin i m'envaeixi una onada de confiança.

una imatge val més que mil paraules

Potser és que ja ha començat el meu procés d'aprenentatge ...

J.

Here we come

No sé si és bona idea començar un blog avui, un dia quan no trobo paraules per res. Ni amb tota la voluntat del món podria descriure ni una mil·lèssima part del què sento. Suposo que és qüestió de temps.

És avui, però, que decideixo encetar un altre d'aquests espais que tant i tant m'agraden. No em dirigeixo a grans multituds, ni a ningú en concret, només a tothom qui li vingui de gust llegir. En part, si he de ser sincera, ho faig per mi. No vull que se m'escapi res de res. No vull oblidar-me de res a mesura que vagin passant els dies.

No ho sé... però alguna cosa em diu que serà un gran, gran, gran any.

J.